El corb i la serp

Hi havia una vegada un corb que feia el seu niu en una roca però, cada any, una serp que vivia prop de la zona li menjava els seus pollets.

[Expressar:] El corb li tenia molta ràbia a la serp, però no gosava combatre-la [Justificar:]perquè sabia que no era tant poderòs com ella.

[Pensar racionalment:] Un dia, fart, va decidir venjar-se utilitzant la manya i no la força.

Al dia següent, [Descriure:] la preciosa filla del rei vestida amb caríssims vestits de seda de diferents colors i estampats, jugava amb les seves donzelles havent deixat prèviament la seva garlanda d'or i diamants sobre un arbre del jardí on es trobaven.

[Explicar:] El corb ho va veure i va prendre la garlanda amb la mala sort d'ésser vist i conseqüentment perseguit per tots els homes del poble. El corb va anar fins el lloc on es trobava la serp i allà hi va deixar la garlanda. El poble, en veure on estava la joia, va agafar-la i va matar la serp.

Sílvia Gayete i Lafuente

Mulàn, conte per mostrar les activitats del pensament

Mulàn és una jove en edat per casar-se, però també és un esperit lliure i és per això que molts la consideren una deshonra per a la seva família i la seva cultura. Enmig de la dinastia Ming, l'imperi xinès entra en guerra amb els Huns, i el seu ancià pare és cridat al capdavant. Com el seu pare ja no podia lluitar, ella decideix no permetre-ho i es disfressa d'home per substituir-ho sense que algú ho sapigués. En assabentar-se d'això, els ancestres de la família Fa envien a un drac llegendari, Mushu, a portar-la de tornada. Aquest va a la recerca de Mulàn, acompanyat per un petit grill amb bona sort. En trobar-la l'ajuda a presentar-se en l'exèrcit amb el nom de Ping. Allà Mulàn supera durs entrenaments, i aconsegueix que no descobreixin la seva identitat real femenina. Després de mesos preparant-se, l'excèrcit va a enfrentar-se als Huns. A Mulan se li ocorre causar un esllevissada en la qual ella resulta ferida. En guarir-la, descobreixen que és dona, delicte que és penat per la llei amb la mort, però li perdonen la vida ja que ella ha aconseguit que l'excèrcit xinès guanyi als Huns. Els guerrers xinesos arriben a la Ciutat Imperial, on els reben amb una enorme celebració, ja que tots creuen que van acabar amb l'exèrcit dels Huns, però Mulàn, que va ser abandonada a la muntanya, descobreix que no han desaparegut completament, i corre a anunciar que l'emperador està en perill. Ja a la ciutat, intenta advertir-li a les persones, però ningú li creu ja que aquesta torna a ser dona, fins que descobreixen que els Huns ja han arribat i segresten a l'emperador dins del seu propi palau. Mentre això està pasant, Mulàn pensa en un pla per rescatar a l'emperador, i amb ajuda dels seus amics el rescaten i vencen els Huns definitivament. Mulán és condecorada i l'emperador li ofereix un càrrec en la Cort Imperial, però ella no ho accepta perquè creu que ja ha estat molt temps fora de casa. En tornar, els seus pares la reben amb una gran felicitat.


LES ACCIONS:

1. Expressar: El moment en què Mulàn mostra els seus plans, les seves idees.
2. Descriure: la descripció dels durs entrenaments.
3. Explicar: quan Mulàn informa de que els Huns han tornat.
4. Justificar: quan la noia justifica a sí mateixa perquè va a la guerra en comptes del seu pare.
5. Pensar racionalment: el pensament que fa Mulàn: el meu pare no es troba en condicions d'anar a lluitar a la guerra, per tant em faré passar per un noi i ell no tindrà que anar-hi.

ANDREA CARDONA

Tinc un cervell o sóc un cervell?

Aquesta pregunta és pot contestar de dues maneres.
La primera és no, no som només un cervell; tenim un cos que és com el missatger de la informació cap aquest òrgan, el que capta els estímuls i els envia a la central per tal de que els processi i enviï una resposta. Sense el cos el cervell no captaria res, per tant no només som un cervell, tenim una cosa més i igual d'important: el nostre cos, la capsa que l'envolta i que el protegeix, la que li obra les portes al món exterior sense deixar-lo anar.


No obstant, com he dit abans també es pot contestar d'una segona manera: som un cervell, ell és l'unic òrgan capacitat per rebre estímuls i informació. Ens podem basar en la pel·lícula de MATRIX, en la qual es mostren com controlen els cervells de persones connectats a ordinadors i màquines les quals son les creadores del que viuen els cervells.


Com a conclusió, cadascú pot extreure la que vulgui. A mi m'agrada pensar que la nostra vida és real, i que ningú ens envia el que sentim ni el que veiem, sinó que ho vivim de veritat.


ANDREA CARDONA

Quin mal ús es pot fer de la intel·ligència?

Una persona intel·ligent és capaç de decidir les seves accions tenint en compte les conseqüències. En el cas que aquest individu tingui intencions malèvoles pot perjudicar molt a aquells que l'envolten o al medi ambient, i més si té influència sobre aquells que tenen molt de poder. Per exemple, podríem suposar que una persona intel·ligent seria capaç de crear una campanya convincent per tal d'arribar a ser president dels Estats Units d'Amèrica. En el suposat cas que ho aconseguís, podria començar una guerra mundial només manant que llençessin una bomb atòmica a qualsevol part del món.


ANDREA CARDONA

Com distingir la bona informació de la dolenta?

Per distingir la bona informació de la dolenta primer tindríem que conèixer-ne la procedència d'aquesta i a partir d'aquí avaluar-la. Seguidament, segons els nostres criteris i objectius decidiríem si aquesta informació seria bona o profitosa per a nosaltres.


ANDREA CARDONA MIRANDA

El pensament com a punt de partida

1. Què és pensar?

Pensar, és utilitzar la ment tractant d'entendre el que volem saber i fent ús del que coneixem. Per tant, l'objectiu de pensar és assolir una meta desitjada, tot raonant i seguint una sèrie de processos.

2. Per a què serveix pensar?

Pensar és una necessitat i condició humana. Cal que pensem per poder comunicar-nos amb l'exterior, per poder rebre i respondre als estímuls que rebem. Així que podríem dir que necessitem el pensament per resoldre els problemes que se'ns plantejen: rebem una informació, la processem seguint uns criteris i finalment arribem una solució.

3. Què passa quan algú no "pensa" el que diu o el que fa?

Quan algú no pensa el que diu o el que fa no aconsegueix actuar com caldria, sinó que es deixa portar pels seus impulsos. Com a conseqüència no s'adona dels afers que poden comportar les seves accions o les seves paraules, i és possible que després s'en panadeixi. 

ANDREA CARDONA MIRANDA

Sóc un cervell o tinc un cervell?

Depenent de cada persona, a priori contestem amb seguretat una de les dues opcions... però si ens posem a pensar, és molt relatiu. S'ha de tenir en compte que depèn de com s'enfoqui la qüestió la resposta serà diferent. En la meva opinió no hi ha una resposta correcte general, és a dir, les dues respostes poden ser clarament justificades.

Jo crec que primer m'he de plantejar el següent: Qui sóc Jo? Depenent del que entengui per Jo, la resposta canviarà. He analitzat el que és el Jo des d'un punt de vista extern poder-ho explicar més clarament. 

Si considero el Jo com a cosa física, un cos o una màquina que s'alimenta, es relaciona, es mou, pensa... doncs hauria de dir que tinc un cervell, ja que si el Jo és tot el conjunt físic, el cervell només n'és una part. 

En canvi, si considero que el Jo és la identitat, el caràcter, la manera de fer les coses, els valors... és a dir, que el Jo és la personalitat; crec que podria dir que sóc un cervell perquè, suposant que l'anima no existeix, la personalitat es desenvolupa, es forma i es guarda en el cervell; gràcies a que el Jo té un cos en el que posar-se i mitjançant el qual rep i dona informació, que fa que la personalitat, és dir el Jo, es desenvolupi i es definexi.

Finalment, crec que em decanto més pel segon plantejament ja que considero que sóc la meva personalitat, que si possesin el meu cervell, és a dir, si em posesin en un altre cos, jo seguiria sent Jo, encara que en el cos on estigués posada fós diferent i captés i rebés les coses de diferent manera. 

Per tant, personalment jo crec que sóc un cervell que segons el cos on es trobi pot modelar-se de manera diferent.

MARTA BLASCO OLIVER

Tinc un cervell o... sóc un cervell?

Segons el que jo penso, som un cervell. A partir d‘uns comentaris trets a classe es va dir que el cervell creava en nosaltres sensacions que no eren vertaderes. Un exemple d‘això seria quan ens fem mal i sentim dolor. El dolor no és real, sinò que es una senació que el nostre cervell crea per què nosaltres deixem de fer aquella acció que crea que en el nostre cos es produeixi una ferida o alguna intromissió semblant.

Per tant, si el nostre cervell es capaç de realitzar aquesta acció sense que nosaltres ens hem donem compte, implica que existeix com una espècie de dictadura al nostre cos governada per el nostre cervell, de manera que nosaltres siguem sent un cervell i res més.

Com a conclusió, jo penso QUE SOM UN CERVELL.

SARA JULIÁN GONZÁLEZ

"Els límits del llenguatge són els límits del món" L. Wittgenstein

Imaginem que una persona no coneix la paraula "felicitat". Aquesta persona podria ser feliç?
A partir de la frase que veiem al títol d‘aquesta entrada diríem que aquesta persona no pot ser feliç, ja que si no coneix la paraula felicitat, no pot arribar a conèixer el significat de la paraula i menys quin és el sentiment.

Però tal i com està plantejada la pregunta ens podríem formular les nostres resolucions. Quant nosaltres sentim no tenim per què ser coneixedors del sentiment. És a dir, molts cops quan sentim nosaltres no sabem identificar el que sentim, i be que sabem que sentim alguna cosa.

Per tant, una persona que no coneix la paraula felicitat no té per què no ser feliç, és més, pot ser perfectament feliç. Una altre cosa és que ell pugui explicar el que sent, aleshores si que es veuria sense cap possibilitat de fer-ho, però referint-se al plantejament de la pregunta, aquesta és la meva opinió.


SARA JULIÁN GONZÁLEZ

Un matí entre setmana (relat curt) per Sara Julián González

Caminava entre edificis alts plens, segurament, per un munt d'oficines. Els carrers estaven plens de gent que seguia el seu rumb. Els cotxes passaven al costat de la vorera. Alguns pitaven, altres preferien esperar ja coneixedors de l'història de cada dia. Ningú es fixava en res més que no fos el seu camí, el seu destí, el de cada dia.

El cel estava encapotat per un seguit de núvols. Creaven diverses figures que tentaven a l'imaginació, però ningú s'hi fixava en ells, seguien abandonats en el gran cel. 

Ella caminava entre aquell munt de gent. Era com ells, seguia el seu rumb sense fixar-se ni en els cotxes, ni en la gent amb la que xocava. No es fixava en res, tenia el seu propi destí, com els demés.

Anava vestida amb una samarreta blanca, ocultada per una jaqueta marró; uns texans llargs i unes botes camperes amb cert tacó. No anava excessivament maquillada, tampoc ho necessitava, ella era guapa per si sola.

Va baixar les escales del metro a tota pressa. El maletí que duia va saltar a cada graó. Allà hi duia la seva feina, i la que seria, ella esperava, durant molts anys...

Sara Julián González

Expressa: El relat expressa un dia normal de feina per a una noia, que ha de recórrer la ciutat fins arribar al seu lloc de treball.
Descriu: Descriu com va vestida la noia i alguns objectes que duu. A part, també parla de l'entorn per el qual es mou la noia i comenta algun aspecte del cel.
Explica: Explica com és la societat del relat a partir de gestos, sorolls, formes de pensar. Un clar exemple seria el dels cotxes, com uns esperen quiets i silenciosos a la cua i altres fan sonar els clàxons ja estressats i cansats d'esperar.
Justifica: Justifica dues coses alhora: una d'elles seria el per qué del comportament de la societat per els matins, quan estan atrafagats i no tenen temps de parar-se a pensar en el seu entorn i alhora justifica per què la noia va amb tantes presses.
Pensar racionalment: A partir dels quatre punts anteriors deduim com és la nostra societat en una hora punta per el matí i com és el cas específic d'una noia.

SARA JULIÁN GONZÁLEZ